I si tanta tecnologia ens acaba saturant?

Ahir hi va haver vaga al servei de trens de Renfe. No és una cosa que em sorprengui, últimament en fan moltes, de vagues. I quan no hi ha vagues, hi ha algun error en el sistema elèctric, o en els panells informatius, o no funcionen els punts de venda automàtics... Tornant en tren vaig estar pensant en tot i això i em vaig preguntar què passaria si, de cop i volta, ens quedéssim sense electricitat. Potser sembla una cosa estranya de pensar... però ens quedaríem sense trens, sense telèfons mòbils, sense mòdems d’Internet, sense llum, sense vitroceràmica, sense càmeres de fotografies amb bateria, sense panells informatius a les carreteres, sense radio, sense televisió, sense botigues, sense portes automàtiques, sense escales mecàniques, sense ascensors, sense... Realment fa por. Tota la nostra societat utilitza mitjans tecnològics, més dels que tenim en compte normalment.

I si bé és cert que tota aquesta tecnologia ens facilita el nostre dia a dia, alhora crea nous problemes encara més complicats dels tradicionals. Abans podies renyar un infant que insultava a algú a l’escola, però ara s’insulten per Facebook i, degut a les opcions de privacitat, no pot veure què està passant. Abans un noi i una noia es coneixien a una festa, quedaven, es presentaven als amics, tenien una relació, i trencaven (o no) en una discreta intimitat. Avui  en dia tota la nostra informació personal és de domini públic. Tots els teus amics de les xarxes socials saben on i amb qui estàs, què fas, què t’agrada, com et sents... fins i tot les ruptures amoroses es publiquen a la xarxa abans que ho sàpiga una de les persones implicades. Jo sóc la primera que depenc del meu compte de Facebook, penjo les meves fotografies i és el portal web que més visito, però... cap a on estan anant les nostres relacions? Quantes hores passem connectats a la xarxa, o mirant series on-line, o xatejant, o parlant per la Blackberry? Cap a bo o cap a dolent, les nostres relacions estan canviant, i aquests canvis cada cop són més presents en els més joves.

Per tant, com a futurs professionals de l’educació, és necessari que tots tinguem un compromís amb la nostra tasca i que ens mantinguem al dia sobre què està passant. Els nostres alumnes ja no sortiran a jugar al carrer, jugaran a la Play, o la Wii, o a qualsevol consola de videojocs que inventin. No voldran llibres de text, voldran documents on-line i vídeos dinàmics. No podràs fer classes només amb mètodes tradicionals perquè no presentaràs cap interès ni motivació pels infants. Jo em pregunto cap a on ens portarà tot això, i si les TIC són una moda passatgera, una eina imprescindible per a la societat o un recurs que explotarem fins que ens cansem. Però sigui com sigui, els nens i nenes d’avui en dia viuen a través de les Tecnologies de l’Informació i la Comunicació i, per tant, la meva tasca educativa s’ha d’adaptar a les eines i recursos que vagin apareixent per tal d’aproximar-me als infants. 

Canviant la mirada.

Aquestes passades vacances de Nadal vaig passar un matí mirant pel·lícules Disney amb el meu germà petit. La idea havia sigut proposada per ell uns dies abans, ja que li vaig dir que se'm feia molt estrany que no hagués vist moltes de les pel·lícules de la meva infància. Així doncs, ens vam despertar sobre les deu i vam seleccionar el film que volíem veure. L'elecció va ser seva, ja que jo m'adaptaria a qualsevol idea però ell no voldria veure res que es relacionés amb princeses. Vaig cercar un portal web en el qual hi havia tota la filmografia de Disney, i ell va buscar els tràilers de les pel·lícules que li van cridar l'atenció. Finalment, va decidir mirar Los Aristogatos. 

Us deveu estar preguntant a què ve això, doncs és molt senzill. Durant el transcurs d'aquesta assignatura vam llegir el text de Henry Giroux, i jo vaig mostrar el meu desacord amb moltes de les coses que deia l'autor... però després de veure novament aquesta pel·lícula crec que les connotacions sexistes que mostra són totalment negatives per a l'educació. La gata més petita, la Marie, està perfilada com un personatge totalment dependent i que no pot ser autosuficient. En moltes ocasions, aquesta gateta ha de ser rescatada per un dels personatges masculins, sense tenir cap ocasió ni intenció de resoldre els problemes ella sola o amb l'ajuda de la seva mare. 

Amb aquesta reflexió volia mostrar una de les coses que he après amb el treball d'aquesta assignatura. Per molt que les pel·lícules Disney hagin estat molt presents a la meva vida i per molt que m'agradin, crec que el contingut que ensenyen ha de ser tractar amb molta cura. Els infants donen molta importància als dibuixos animats, i si no se'ls ajuda a entendre quines connotacions tenen les accions dels seus herois pot ser que els nens i nenes adquireixin valors negatius. Per acabar, només dir que m’alegro d’haver-me adonat de la importància d’analitzar el contingut que mostrem als més petits, ja que seran una base molt important durant tota la seva infància i és necessari saber què estem transmetent-los. 

Unes pinzellades de Photoshop...

La meva intenció al publicar aquesta entrada és explicar què m’han aportat les classes dedicades a una de les eines més populars de la nostra societat, el Photoshop.

Des de que vaig començar a tenir contacte amb els ordinadors sempre he tingut programes per retocar fotografies. Suposo que, com que m’agrada tant fotografiar-ho tot, sempre he volgut disposar d’alguna ajuda per retallar, modificar o canviar les meves imatges. El Photoshop, però, l’havia remenat algun cop a casa d’una amiga meva, però no l’havia comprat mai, ja que el seu preu és una mica elevat. En comptes d’això, fins ara he fet servir altres programes, com el Photofiltre Editor, les utilitats del qual no són tan professionals com les del Photoshop però pel que jo necessito m’ha anat molt bé.

Al començar les classes d’aquest recurs estava molt contenta, perquè així podria millorar i aprendre a fer-lo servir millor i a treure’n el màxim partit possible. Fins ara estic una mica decebuda amb el que hem fet, però no em mal interpreteu. Les meves expectatives eren força altes perquè jo volia aprendre molt. Tot i així, sóc conscient que molta gent de la classe no havia fet servir mai programes d’aquests i, per tant, el ritme que hem seguit ha estat l’adequat (però a mi m’hagués agradat aprendre més, tot i que per això estan els cursos externs a la universitat!).

De totes maneres, crec que la part que més m’ha agradat dels retocs ha estat la del collage. Considero que ha sigut una molt bona manera d’aprendre i d’expressar el que sentim o el que volem mostrar als altres. El meu collage, com podeu veure a continuació, era la meva imatge sobreposada a un estudi fotogràfic. Malgrat que no sóc pas fotògrafa professional, és una de les meves aficions, i tot i que vull ser mestra per sobre de tot vaig considerar que fer un collage de jo com a mestra era molt obvi.

La segona de les activitats que més m’ha agradat ha sigut la de tipografia, més que res per una qüestió d’utilitat. Crec que el fet d’haver de cercar diferents tipus de fonts i combinar-les per fer un cartell que atragués l’atenció de nens i nenes em pot servir molt a la meva futura carrera. D’altra banda, ja havia cercat i instal·lat fonts al meu propi ordinador anteriorment, amb la qual cosa va resultar-me força senzill.

Per últim, l’activitat del primer autoretrat que vam haver de fer, aquell amb la nostra pròpia fotografia, em va semblar interessant i entretingut, però no m’ha agradat tant com les altres dues. Tot i així, em va servir per aprendre a utilitzar la part de capes del programa, que fins llavors havien sigut un misteri per mi.

Ja per acabar, només voldria fer una petita reflexió personal. Crec que ha sigut molt útil el que ens han ensenyat en aquesta part de l’assignatura, però crec que el fet de tenir poques classes i que no fossin seguides no ha ajudat gaire a l’adquisició de coneixements. Per a un futur curs, potser seria bona idea fer totes les classes amb un dels professors de cop, més que res per una qüestió de que si es deixa passar molt de temps entre una classe i una altra costa més aprendre. Així mateix, també crec que es podria aprendre a fer servir algun programa que estigués a l’abast de tothom, ja que, econòmicament parlant, no tots ens podem permetre el luxe de comprar un programa tan car...

Per començar...

Benvinguts,

Començo aquest bloc amb una petita presentació. Tot i que aquest ha de ser un bloc de reflexions sobre els meus aprenentatges a l'assignatura Alfabetització Digital, crec que és molt fred començar a parlar del que penso sense que sabeu alguna cosa de mi.

Em dic Ariana Barillari, tinc vint anys i sóc de Mataró. Tot i que estic estudiant Educació Infantil, abans de matricular-me a la UB vaig fer el primer curs de Periodisme a la UAB. Creia que era una cosa feta per a mi, però em vaig equivocar. I la veritat és que estic molt contenta d'haver canviat, perquè ara estic fent el que realment m'agrada.

Aquest no és el primer cop que faig un bloc. A periodisme en vam haver de fer un, també, per penjar articles, vídeos i gravacions, així que domino una mica aquest tema.

Sobre la meva relació amb les TIC no diré que crec que són necessàries i imprescindibles per a la nostra vida, perquè considero que és una cosa de domini públic. Necessito Internet al meu dia a dia. No puc estar-me més d'una setmana sense tocar la meva càmera digital. Porto el meu mòbil sempre amb mi. Crec que les xarxes socials ens estan portant cap a una nova manera de relacionar-no i que, d'aquí poc, si no estàs a la xarxa no seràs ningú. Crec que la televisió és molt important a la vida de la gent. Jo no la miro gaire, prefereixo buscar per Internet i veure el que vull quan jo vull. No escolto la ràdio, però tinc tota la meva música a l'Ipod. Al meu germà petit li encanta fer vídeos, però jo prefereixo la fotografia, els llibres i les pantalles tàctils.

D'ara en endavant, les meves entrades al bloc seran sobre què opino, què aprenc, de què em servirà, què més voldria saber... sobre l'assignatura. Però per avui, res més.

Fins aviat!