I si tanta tecnologia ens acaba saturant?

Ahir hi va haver vaga al servei de trens de Renfe. No és una cosa que em sorprengui, últimament en fan moltes, de vagues. I quan no hi ha vagues, hi ha algun error en el sistema elèctric, o en els panells informatius, o no funcionen els punts de venda automàtics... Tornant en tren vaig estar pensant en tot i això i em vaig preguntar què passaria si, de cop i volta, ens quedéssim sense electricitat. Potser sembla una cosa estranya de pensar... però ens quedaríem sense trens, sense telèfons mòbils, sense mòdems d’Internet, sense llum, sense vitroceràmica, sense càmeres de fotografies amb bateria, sense panells informatius a les carreteres, sense radio, sense televisió, sense botigues, sense portes automàtiques, sense escales mecàniques, sense ascensors, sense... Realment fa por. Tota la nostra societat utilitza mitjans tecnològics, més dels que tenim en compte normalment.

I si bé és cert que tota aquesta tecnologia ens facilita el nostre dia a dia, alhora crea nous problemes encara més complicats dels tradicionals. Abans podies renyar un infant que insultava a algú a l’escola, però ara s’insulten per Facebook i, degut a les opcions de privacitat, no pot veure què està passant. Abans un noi i una noia es coneixien a una festa, quedaven, es presentaven als amics, tenien una relació, i trencaven (o no) en una discreta intimitat. Avui  en dia tota la nostra informació personal és de domini públic. Tots els teus amics de les xarxes socials saben on i amb qui estàs, què fas, què t’agrada, com et sents... fins i tot les ruptures amoroses es publiquen a la xarxa abans que ho sàpiga una de les persones implicades. Jo sóc la primera que depenc del meu compte de Facebook, penjo les meves fotografies i és el portal web que més visito, però... cap a on estan anant les nostres relacions? Quantes hores passem connectats a la xarxa, o mirant series on-line, o xatejant, o parlant per la Blackberry? Cap a bo o cap a dolent, les nostres relacions estan canviant, i aquests canvis cada cop són més presents en els més joves.

Per tant, com a futurs professionals de l’educació, és necessari que tots tinguem un compromís amb la nostra tasca i que ens mantinguem al dia sobre què està passant. Els nostres alumnes ja no sortiran a jugar al carrer, jugaran a la Play, o la Wii, o a qualsevol consola de videojocs que inventin. No voldran llibres de text, voldran documents on-line i vídeos dinàmics. No podràs fer classes només amb mètodes tradicionals perquè no presentaràs cap interès ni motivació pels infants. Jo em pregunto cap a on ens portarà tot això, i si les TIC són una moda passatgera, una eina imprescindible per a la societat o un recurs que explotarem fins que ens cansem. Però sigui com sigui, els nens i nenes d’avui en dia viuen a través de les Tecnologies de l’Informació i la Comunicació i, per tant, la meva tasca educativa s’ha d’adaptar a les eines i recursos que vagin apareixent per tal d’aproximar-me als infants.