I tot el que he après, amb què ho relaciono?

Durant les sessions d'aquesta assignatura he après molts continguts que puc relacionar amb aprenentatges d'altres classes. A continuació, exposaré algunes de les connexions que m'han semblat més interessants.

Com ja he dit a altres entrades d'aquest bloc, la nostra societat ha patit canvis en la manera de relacionar-nos i, per tant, les nostres estructures socials han canviat. Això em fa pensar en les classes que hem fet d'Acció Tutorial: Relacions entre Escola, Família i Comunitat. Durant aquestes sessions hem parlat dels canvis que s'han produït en les famílies i les noves estructures familiars que hi ha actualment. Crec que una i altra assignatura es relacionen, ja que en una veiem els canvis en les famílies, i en l'altra els canvis en els infants. A més, en ambdues classes hem parlat dels canvis que s'han produït des de que estem en la Societat de la Informació.

Per altra banda, també vam tractar els canvis de la societat i de les relacions que s'estableixen durant l'assignatura de Sociologia de l'Educació, durant el primer curs del Grau. Durant aquestes sessions vam parlar del pas de la Societat Industrial a la Societat de la Informació i de les característiques d'aquesta nova societat. Un altre dels aspectes que puc relacionar és l'anàlisi que vam fer sobre la companyia Disney, ja que vam tractar la influència que tenia sobre els valors dels infants, com per exemple els aspectes sexistes. 

Per últim, també voldria relacionar un altre aspecte al qual hem donat molta importància a classe: cada infant té unes necessitats úniques i, com a mestres, hem de tenir en compte això abans de crear qualsevol tipus de material didàctic. Aquest fet l'hem treballat a gairebé totes les assignatures del Grau, i considero que és un dels aspectes que més hauríem de recordar durant la nostra futura pràctica educativa. Com més tinguem en compte les característiques pròpies de cada infant més podrem ajudar-lo a desenvolupar-se i a ser un membre actiu de la nostra societat.

Cap a una nova infància.

Avui en dia la nostra societat és molt diferent de com ho era fa uns anys, i aquests canvis es veuen reflectits, sobretot, en com actuen els infants. La nostra societat està educant a uns nens i nenes que tenen molta pressa per créixer, per actuar com els adults i per fer el que aquests fan. 

A més a més, tant infants com joves tenen accés a gairebé tot tipus d'informació a través dels telenotícies, d'Internet, dels diaris, revistes, i fins i tot interactuant amb altres nens i nenes. Cada cop més, els infants tenen al seu abast recursos per actuar com els adults, tenen telèfons mòbils, volen ser independents, lliures, i que se'ls valori no com a nens, sinó com a persones grans. A mesura que el temps avança, la infància s'escurça i l'adolescència arriba abans.

La infància s'escurça cada cop més.

Si tenim en compte aquests canvis que s'estan produint, hem de pensar que la manera amb la que s'educa potser no és la que més s'adequa a les noves formes de pensament dels infants. Cal tenir en compte les necessitats i els interessos d'aquesta nova generació per tal de crear uns mètodes educatius que els motivin. Si no aconseguim connectar amb ells des de l'escola és molt possible que no s'interessin per aprendre i, per tant, acabin desenvocant en fracàs escolar. 

Nosaltres, com a futurs professionals de l'educació, hem d'intentar entendre les motivacions dels infants i quin en quin moment maduratiu es troben per tal de poder ajudar-los a desenvolupar-se integralment.

Compradors en potència.

Vull dedicar aquesta entrada a la reflexió d'un dels temes que hem tractar a classe i que m'ha fet replantejar-me moltes coses: l'enfocament comercial per fer que els infants consumeixin. A través de la lectura del text "Educación en medios", de David Buckingham, vam veure com cada cop més s'enfoca el comerç per aconseguir que els nens i nenes vulguin més coses. Amb la creació d'anuncis publicitaris dirigits a infants i posant de moda objectes tecnològics costos, fins i tot els més petits senten la necessitat de tenir tot allò que es pot comprar. Un cop els nens i nenes volen alguna cosa, aquests seran els encarregats de demanar als seus pares que les comprin, i en molts casos els progenitors accediran.

I jo em pregunto... és bo que donem als infants tot allò que desitgen? Hem de comprar totes les videoconsoles, totes les joguines, reproductors de música, llibres, roba, sabates, pel·lícules...? Fins a quin punt és bo que consentim tant els nens i nenes? Personalment, crec que donar a un infant tot allò que desitja no és bo, ja que l'únic que es pot aconseguir és que cada cop vulgui més. Si el nen o nena vol alguna cosa i realment la necessita, és clar que la podem comprar. I si per reis vol alguna cosa concreta i creiem que se la mereix, també està bé que li regalem. Però hi ha pares i mares que compren absolutament tot el que el seu fill o filla vol, i crec que això és un error. 

De debò és necessari consumir tant?

Cal dir que degut a les estructures familiars que hi ha avui en dia és normal que succeeixi això: pares i mares que treballen moltes hores, parelles divorciades amb fills, nens i nenes que han d'estar amb cuidadores o amb els avis, entre d'altres. Si els progenitors no poden donar tot el suport necessari al seu fill o no el pot veure tant com voldria, és normal que vulgui compensar la seva absència amb joguines i regals. Tot i així, no crec que aquesta sigui la solució.

Per acabar, només voldria afegir que crec que donar als nens i nenes tot allò que vulguin sense analitzar si realment ho necessiten és un error. Si un infant vol alguna cosa, cal veure fins a quin punt és necessari, i si ja té tres nines potser no en necessita una altra... Hem passat de tenir uns infants que jugaven al carrer a infants que tenen tot el que desitgen, però sense ningú amb qui compartir-ho. 

Tot comunica.

Abans de començar aquesta assignatura ja m'agradava la fotografia, i ja donava molta importància al missatge que es transmet. Tot i així, després de fer tractament d'imatges i d'analitzar-ne d'altres, crec que sóc molt més crítica a l'hora de posar una imatge. 

Totes les fotografies que he posat en aquest estan per alguna raó. Les dels meus treballs de Photoshop, per exemple, mostren el meu treball durant aquesta part de l'assignatura. La caràtula de la pel·lícula Los Aristogatos és un reforç del que s'està explicant a l'entrada. La imatge de l'ordinador amb la cadena pretén mostrar una prohibició sobre l'ús de les eines informàtiques. Per altra banda, també vull parlar de la imatge de fons del meu bloc, la qual mostro a continuació. 

La imatge de fons del meu bloc.

Cal dir que aquesta imatge és una eina tecnològica i que, per tant, està més que justificada en un bloc en el qual es parla de les TIC. Tot i així, l'he triat per dos motius claus: primer, perquè la fotografia és molt important per mi, ja que em permet expressar de manera molt dinàmica tot el que penso; segon, la combinació de colors, en blanc i negre, era molt adequada per la idea que tenia pel meu bloc (diferents tonalitats de rosa, blanc i negre).

Per últim, només voldria afegir que hem de tenir molt en compte quin tipus d'imatge mostrem als infants i quina és la seva finalitat. No ens hem de guiar només per la estètica d'una imatge, sinó que hem d'anar més enllà i pensar quina és el missatge que ens vol transmetre. A més, també hem de tenir en compte com l'interpretaran els infants, ja que infants i adults no comparteixen les mateixes percepcions.

Necessitem ser autònoms per tal d'aprendre

Durant les sessions d'aquesta assignatura he après una cosa molt important: els mestres ens guien en el nostre aprenentatge, però els responsables d'aquest som nosaltres. Crec que aquest és un dels aspectes que, com a universitaris, més hem de tenir en compte. Esperem molta ajuda i molt d'assesorament per part dels nostres professors, tant que fins i tot ens acomodem i no busquem les nostres pròpies respostes. No tothom segueix aquesta pauta, és clar. Molts decidim ser autònoms i aprendre per nosaltres mateixos. 

Durant aquest curs he hagut d'aprendre molt a través de cercar jo la informació, però crec que m'ha ajudat. He après a fer un JClic jo sola, he buscat tutorials a Internet i he provat, m'he equivocat i he millorat, i estic molt satisfeta. Voldria recomanar molt obertament els tutorials, unes eines molt dinàmiques i pràctiques a través de les quals adquireixes molts aprenentatges. Per exemple, avui havia decidit posar etiquetes al meu bloc, però no recordava com fer-ho. Així que he decidit buscar a Youtube i he trobat un vídeo que m'ha sigut de molta utilitat. Aquí l'enllaço, per si a algú li interessa.

A més, considero que com a futurs professionals de l'educació hem d'aprendre a cercar nous recursos i alternatives i aprendre a millorar dia a dia. Com a mestres d'infantil, moltes de nosaltres voldrem que els nostres alumnes adquireixin autonomia, però el primer pas és que nosaltres siguem autònomes.

I quan jo sigui mestra, com ensenyaré?

Vull dedicar aquesta entrada del bloc a reflexionar sobre quin tipus d'ensenyament i quins mètodes empraré per a la meva futura pràctica educativa. En primer lloc, voldria remarcar la importància que ha de tenir pels docents reciclar-nos i aprendre constantment per tal de posar-nos al dia amb els avenços de les TIC. Avui en dia la tecnologia avança amb molta rapidesa, i per posar-nos al dia caldrà molt d'esforç i dedicació. Per tant, una de les coses que més tindré en compte és aprendre els nous recursos que se'ns ofereixin per tal de millorar l'ensenyament.

Tot i així, no n'hi ha prou amb saber emprar els recursos que ens ofereixen les Tecnologies de la Informació i la Comunicació, el més important és saber com utilitzar-les. No serveix de res tenir una projector a l'aula, o ordinadors, o pissarres digitals, si no sabem com enfocar l'ensenyament. A una de les classes d'aquesta assignatura vam veure un video en el qual els infants aprenien, primer, a multiplicar repetint les taules, i les operacions escrites a la pissarra. Després, es posaven suports digitals a l'aula, però el procediment seguia sent el mateix, la repetició. Crec que aquest vídeo mostra molt bé el que no s'ha de fer. Si disposem de nous recursos hem de crear nous mètodes. A més, hem de tenir en compte que, avui en dia, els alumnes poden disposar de molta informació a Internet i, per tant, els mestres hem d'ajudar-los a seleccionar i discriminar la informació.

En definitiva, considero que és molt important estar al dia sobre el avenços de les TIC, però és més important saber com utilitzar tots els avantatges que se'ns ofereixen per tal de fer un ensenyament amb la major qualitat possible.

Sobreprotegim o ajudem?

El meu germà i jo ens portem set anys de diferència. Tot i que jo sóc la gran, l'adulta, sempre hem tingut les nostres rivalitats i els nostres conflictes. Un dels que més mals de caps ens ha portat ha sigut la rivalitat per aconseguir l'ordinador. A casa meva, i fins fa poc, només teníem un ordinador, instal·lat al menjador. La meva mare deia (i diu) que és una manera de protegir-nos i de regular el nostre temps d'ús. 

El curs passat, però, i degut a la gran demanda que tenia l'ordinador, em van regalar un Netbook pel meu aniversari. És molt pràctic, ja que al ser petit el puc portar a tot arreu i les disputes per l'ordinador han disminut. Quan em van regalar el Netbook a mi, el meu germà també en va demanar un. La meva resposta, abans que els meus pares diguessin res, va ser: "No, si jo no n'he tingut un per a mi sola fins als vint tu tampoc el tindràs". Si, una resposta molt egoista, però creia que era el més just.

Després de fer aquesta assignatura la meva opinió ha canviat. Com hem vist a moltes de les sessions, Internet és una eina perillosa però necessària avui en dia, sobretot en els joves. I tot i que presenta molts perills per als més joves, la solució no ha de recaure en prohibicions, si no en una major conscienciació i en un diàleg més fluït. Si ajudem als infants i joves a ser crítics i a gestionar el seu ús de les TIC aconseguirem que es desenvolupin amb una major capacitat de pensament i una major autonomia. Els hem de donar el seu propi espai per tal que aprenguin.

Tot i així, és cert que molts pares estan preocupats pels possibles perills que una eina com Internet pugui presentar pels seus fills, i molts d'ells empren programes de protecció infantil. Ho entenc i ho comparteixo, però crec que utilitzar programes d'aquest tipus no serveix per res si no expliquem i ensenyem els infants perquè els utilitzem. A més, crec que conscienciar els nens i nenes és una feina que s'ha de fer entre l'escola i la família, ja que el treball conjunts entre les dos pot donar molts millors resultats.

Ara per ara, cada cop que surt el tema de que el meu germà tingui un ordinador a la seva habitació, jo expresso que n'hauria de tenir un, perquè les relacions i les necessitats dels joves han canviat molt. Avui en dia és necessari tenir connexió a Internet per fer treballs de l'escola o la universitat, per mantenir una xarxa social o per entretenir-nos. Per tant, i gràcies a aquesta assignatura, crec que les TIC han d'estar a l'abast de tothom, tot regulant l'ús que se'n fa i ajudant als més petits a ser conscients dels riscos que comporta.

I si tanta tecnologia ens acaba saturant?

Ahir hi va haver vaga al servei de trens de Renfe. No és una cosa que em sorprengui, últimament en fan moltes, de vagues. I quan no hi ha vagues, hi ha algun error en el sistema elèctric, o en els panells informatius, o no funcionen els punts de venda automàtics... Tornant en tren vaig estar pensant en tot i això i em vaig preguntar què passaria si, de cop i volta, ens quedéssim sense electricitat. Potser sembla una cosa estranya de pensar... però ens quedaríem sense trens, sense telèfons mòbils, sense mòdems d’Internet, sense llum, sense vitroceràmica, sense càmeres de fotografies amb bateria, sense panells informatius a les carreteres, sense radio, sense televisió, sense botigues, sense portes automàtiques, sense escales mecàniques, sense ascensors, sense... Realment fa por. Tota la nostra societat utilitza mitjans tecnològics, més dels que tenim en compte normalment.

I si bé és cert que tota aquesta tecnologia ens facilita el nostre dia a dia, alhora crea nous problemes encara més complicats dels tradicionals. Abans podies renyar un infant que insultava a algú a l’escola, però ara s’insulten per Facebook i, degut a les opcions de privacitat, no pot veure què està passant. Abans un noi i una noia es coneixien a una festa, quedaven, es presentaven als amics, tenien una relació, i trencaven (o no) en una discreta intimitat. Avui  en dia tota la nostra informació personal és de domini públic. Tots els teus amics de les xarxes socials saben on i amb qui estàs, què fas, què t’agrada, com et sents... fins i tot les ruptures amoroses es publiquen a la xarxa abans que ho sàpiga una de les persones implicades. Jo sóc la primera que depenc del meu compte de Facebook, penjo les meves fotografies i és el portal web que més visito, però... cap a on estan anant les nostres relacions? Quantes hores passem connectats a la xarxa, o mirant series on-line, o xatejant, o parlant per la Blackberry? Cap a bo o cap a dolent, les nostres relacions estan canviant, i aquests canvis cada cop són més presents en els més joves.

Per tant, com a futurs professionals de l’educació, és necessari que tots tinguem un compromís amb la nostra tasca i que ens mantinguem al dia sobre què està passant. Els nostres alumnes ja no sortiran a jugar al carrer, jugaran a la Play, o la Wii, o a qualsevol consola de videojocs que inventin. No voldran llibres de text, voldran documents on-line i vídeos dinàmics. No podràs fer classes només amb mètodes tradicionals perquè no presentaràs cap interès ni motivació pels infants. Jo em pregunto cap a on ens portarà tot això, i si les TIC són una moda passatgera, una eina imprescindible per a la societat o un recurs que explotarem fins que ens cansem. Però sigui com sigui, els nens i nenes d’avui en dia viuen a través de les Tecnologies de l’Informació i la Comunicació i, per tant, la meva tasca educativa s’ha d’adaptar a les eines i recursos que vagin apareixent per tal d’aproximar-me als infants. 

Canviant la mirada.

Aquestes passades vacances de Nadal vaig passar un matí mirant pel·lícules Disney amb el meu germà petit. La idea havia sigut proposada per ell uns dies abans, ja que li vaig dir que se'm feia molt estrany que no hagués vist moltes de les pel·lícules de la meva infància. Així doncs, ens vam despertar sobre les deu i vam seleccionar el film que volíem veure. L'elecció va ser seva, ja que jo m'adaptaria a qualsevol idea però ell no voldria veure res que es relacionés amb princeses. Vaig cercar un portal web en el qual hi havia tota la filmografia de Disney, i ell va buscar els tràilers de les pel·lícules que li van cridar l'atenció. Finalment, va decidir mirar Los Aristogatos. 

Us deveu estar preguntant a què ve això, doncs és molt senzill. Durant el transcurs d'aquesta assignatura vam llegir el text de Henry Giroux, i jo vaig mostrar el meu desacord amb moltes de les coses que deia l'autor... però després de veure novament aquesta pel·lícula crec que les connotacions sexistes que mostra són totalment negatives per a l'educació. La gata més petita, la Marie, està perfilada com un personatge totalment dependent i que no pot ser autosuficient. En moltes ocasions, aquesta gateta ha de ser rescatada per un dels personatges masculins, sense tenir cap ocasió ni intenció de resoldre els problemes ella sola o amb l'ajuda de la seva mare. 

Amb aquesta reflexió volia mostrar una de les coses que he après amb el treball d'aquesta assignatura. Per molt que les pel·lícules Disney hagin estat molt presents a la meva vida i per molt que m'agradin, crec que el contingut que ensenyen ha de ser tractar amb molta cura. Els infants donen molta importància als dibuixos animats, i si no se'ls ajuda a entendre quines connotacions tenen les accions dels seus herois pot ser que els nens i nenes adquireixin valors negatius. Per acabar, només dir que m’alegro d’haver-me adonat de la importància d’analitzar el contingut que mostrem als més petits, ja que seran una base molt important durant tota la seva infància i és necessari saber què estem transmetent-los. 

Unes pinzellades de Photoshop...

La meva intenció al publicar aquesta entrada és explicar què m’han aportat les classes dedicades a una de les eines més populars de la nostra societat, el Photoshop.

Des de que vaig començar a tenir contacte amb els ordinadors sempre he tingut programes per retocar fotografies. Suposo que, com que m’agrada tant fotografiar-ho tot, sempre he volgut disposar d’alguna ajuda per retallar, modificar o canviar les meves imatges. El Photoshop, però, l’havia remenat algun cop a casa d’una amiga meva, però no l’havia comprat mai, ja que el seu preu és una mica elevat. En comptes d’això, fins ara he fet servir altres programes, com el Photofiltre Editor, les utilitats del qual no són tan professionals com les del Photoshop però pel que jo necessito m’ha anat molt bé.

Al començar les classes d’aquest recurs estava molt contenta, perquè així podria millorar i aprendre a fer-lo servir millor i a treure’n el màxim partit possible. Fins ara estic una mica decebuda amb el que hem fet, però no em mal interpreteu. Les meves expectatives eren força altes perquè jo volia aprendre molt. Tot i així, sóc conscient que molta gent de la classe no havia fet servir mai programes d’aquests i, per tant, el ritme que hem seguit ha estat l’adequat (però a mi m’hagués agradat aprendre més, tot i que per això estan els cursos externs a la universitat!).

De totes maneres, crec que la part que més m’ha agradat dels retocs ha estat la del collage. Considero que ha sigut una molt bona manera d’aprendre i d’expressar el que sentim o el que volem mostrar als altres. El meu collage, com podeu veure a continuació, era la meva imatge sobreposada a un estudi fotogràfic. Malgrat que no sóc pas fotògrafa professional, és una de les meves aficions, i tot i que vull ser mestra per sobre de tot vaig considerar que fer un collage de jo com a mestra era molt obvi.

La segona de les activitats que més m’ha agradat ha sigut la de tipografia, més que res per una qüestió d’utilitat. Crec que el fet d’haver de cercar diferents tipus de fonts i combinar-les per fer un cartell que atragués l’atenció de nens i nenes em pot servir molt a la meva futura carrera. D’altra banda, ja havia cercat i instal·lat fonts al meu propi ordinador anteriorment, amb la qual cosa va resultar-me força senzill.

Per últim, l’activitat del primer autoretrat que vam haver de fer, aquell amb la nostra pròpia fotografia, em va semblar interessant i entretingut, però no m’ha agradat tant com les altres dues. Tot i així, em va servir per aprendre a utilitzar la part de capes del programa, que fins llavors havien sigut un misteri per mi.

Ja per acabar, només voldria fer una petita reflexió personal. Crec que ha sigut molt útil el que ens han ensenyat en aquesta part de l’assignatura, però crec que el fet de tenir poques classes i que no fossin seguides no ha ajudat gaire a l’adquisició de coneixements. Per a un futur curs, potser seria bona idea fer totes les classes amb un dels professors de cop, més que res per una qüestió de que si es deixa passar molt de temps entre una classe i una altra costa més aprendre. Així mateix, també crec que es podria aprendre a fer servir algun programa que estigués a l’abast de tothom, ja que, econòmicament parlant, no tots ens podem permetre el luxe de comprar un programa tan car...

Per començar...

Benvinguts,

Començo aquest bloc amb una petita presentació. Tot i que aquest ha de ser un bloc de reflexions sobre els meus aprenentatges a l'assignatura Alfabetització Digital, crec que és molt fred començar a parlar del que penso sense que sabeu alguna cosa de mi.

Em dic Ariana Barillari, tinc vint anys i sóc de Mataró. Tot i que estic estudiant Educació Infantil, abans de matricular-me a la UB vaig fer el primer curs de Periodisme a la UAB. Creia que era una cosa feta per a mi, però em vaig equivocar. I la veritat és que estic molt contenta d'haver canviat, perquè ara estic fent el que realment m'agrada.

Aquest no és el primer cop que faig un bloc. A periodisme en vam haver de fer un, també, per penjar articles, vídeos i gravacions, així que domino una mica aquest tema.

Sobre la meva relació amb les TIC no diré que crec que són necessàries i imprescindibles per a la nostra vida, perquè considero que és una cosa de domini públic. Necessito Internet al meu dia a dia. No puc estar-me més d'una setmana sense tocar la meva càmera digital. Porto el meu mòbil sempre amb mi. Crec que les xarxes socials ens estan portant cap a una nova manera de relacionar-no i que, d'aquí poc, si no estàs a la xarxa no seràs ningú. Crec que la televisió és molt important a la vida de la gent. Jo no la miro gaire, prefereixo buscar per Internet i veure el que vull quan jo vull. No escolto la ràdio, però tinc tota la meva música a l'Ipod. Al meu germà petit li encanta fer vídeos, però jo prefereixo la fotografia, els llibres i les pantalles tàctils.

D'ara en endavant, les meves entrades al bloc seran sobre què opino, què aprenc, de què em servirà, què més voldria saber... sobre l'assignatura. Però per avui, res més.

Fins aviat!